dimecres, 28 de novembre del 2012

ANEM... fer unes braves amb l'Artur Martí



Som al barri de Sarrià de Barcelona camí del Bar Tomàs. Hem quedat amb l'Artur Martí per parlar del seu projecte musical. L'Artur diu que ens ha citat a “el Tomàs” perquè hi ha vingut vàries vegades i “és un bon lloc per tenir una conversa distesa”. A més, les seves braves “són espectaculars” i està en una de les zones de Barcelona que més li agraden. Demanem unes clares i unes braves i comencem a parlar.


Als 18 anys comences la carrera de química, el primer any els resultats no t'acaben de convèncer i et compres la teva primera guitarra. Per què una guitarra i no un pinzell, per exemple?
Perquè sempre havia tingut molta inquietud a nivell musical, sempre m'havia sentit molt atret per la música. M'havien fet arribar cançons de Ben Harper quan tenia 16 o 17 anys i realment el tipus de música que feia Ben Harper era exactament el que jo sentía, el que jo volia fer; simplement això! Tenia ganes d'expressar-me per una altra via. Sabia que tenia un avi que tocava molt bé el violoncel i tenia ganes d'experimentar dins d'aquest món musical.
O sigui que ja et ve una mica de família.
Si. I la guitarra, en concret, és perquè és un instrument que és molt portable i molt còmode.
I quan ja tens la guitarra, què fas? T'apuntes a classes de guitarra o tu mateix vas provant i tocant en plan autodidacta?
Em vaig comprar la guitarra juntament amb el llibre d'autoaprenentatge i vaig començar a aprendre'm tots els acords per mi mateix. I així, de mica en mica, vaig anar aprenent.
Toques algún altre instrument a part de la guitarra?
Si, el piano
Tots amb autoaprenentatge?
Tots amb autoaprenentatge. Bé, vaig fer dos mesos de classes quan tenia dos anys de recorregut per assentar una mica les bases, i després he fet dos mesos més amb nivell avançat per pulir una mica la tècnica. Sé que encara necessito dos anys més per estar a tope i poder fer una cosa ben parida



Ara, un cop acabada la carrera de bioquímica i amb una base musical sòlida, et consideres un bioquímic al que li agrada la música o un músic que ha estudiat bioquímica?
En principi sé de sobres que el que em donarà de menjar és la bioquímica. Lamentablement, el tema de les arts està molt malament, per tant, viure de la música actualment és un concepte a l'abast només de molt pocs. Sé que els diners per formar-me com a persona i portar una vida com vull, els obtindré a través de la bioquímica, però sí que vull apostar fort per la música. Vull que sigui un complement, però no posar tots els ous dins el mateix cistell, sinó que un cop ja llicenciat i tenint un curru de bioquímic, poder apostar per la música sense quedar amb una mà davant i l'altra darrera en el cas que hi hagi un fracàs.
Així doncs, el projecte de la música és com un projecte a llarg termini.
Exacte. Em queden dos anys encara per tenir l'economia suficient, el nivell suficient i els contactes suficients com poder treure el cap i és el que he estat lluitant els últims anys.

"és quan les coses no acaben d'anar bé que la gent es para a pensar i, per tant, reflexiona. Aquí comença l'art com a via d'expressió"

Entre els teus temes en trobem d'instrumentals i d'altres amb lletra, totes en castellà. Perquè el castellà i no el català o l'anglès?
És curiós, però crec que cada llengüa dona el seu què. He arribat a la conclusió que el castellà és una llengua més tancada i el fet que el castellà sigui més tancat implica que dona una certa eternitat a les lletres, és a dír, és com una cosa molt menys real però a la vegada és molt més bonic i és molt més etern. En canvi, el català i el francès són llengües que m'agraden molt a l'hora de parlar, però crec que treuen ferro a les coses. Al ser unes llengües més obertes potser són per expressar més felicitat o una cosa més quotidiana. El francès té el toc aquest més romàntic, el català és més natural, a més és la meva llengua materna, el castellà és eternitat i l'anglès et pot ajudar a expressar una mica més de xuleria o de passotisme, de duresa, de carcassa. Crec que cada llengüa té el seu què i si saps jugar bé, pots trobar el punt de les llengües amb la música.
Llavors hi ha una relació directa en el fet de que escriguis en castellà i que les lletres de les teves cançons siguin més tristes, més melancòliques, més de desamor?
Completament. Jo sóc, sempre ho he dit, 100% sincer amb la música i per mi no tindria sentit escriure res que no m'hagués passat, res que no sigués una experiència personal. Si et pares a analitzar totes les cançons, el 90% de les cançons amb les que la gent balla o s'anima tenen una essència trista. Això és que realment la música i les arts són un bon camí per expressar sentiments, i que quan les coses van bé, la gent no es para a pensar, només disfruta; en canvi, és quan les coses no acaben d'anar bé que la gent es para a pensar i, per tant, reflexiona. Aquí comença l'art com a via d'expressió.
I a l'hora de crear una cançó, què és abans, la lletra o la música?
Aquesta és una pregunta que m'han fet altres cops i que normalment no sé respondre. A vegades hi ha frases que surten soles, que et passen pel cap, que tenen cert poder i que consideres que mereixen ser plasmades en una cançó. Però si que és veritat que, a la vegada, també t'apareixen melodies pel cap. Jo crec que per poder crear una cançó, has de trobar el punt clau en el que convergeixen una bona melodia amb una bona lletra.



Si parlem ara de la teva actualitat musical, fa poc has estrenat el teu últim treball “Chocolate con almendras” i al videoclip veiem un gat blau que passeja pels carrers de l'Escala. Per què un gat blau i per què l'Escala? 
Sempre he estiuejat a l'Escala, desde que era petit. De fet, diu la llegenda, que vaig ser creat allà. L'Escala, per mi, vol dir aïllar-me de la societat i poder-me colar en mi mateix. Realment quan estàs de cara al mar, veus que les onades van, venen i te'n adones que tot l'estrés que porta la societat actual no és res més que un concepte creat pels homes i que, realment, la naturalesa és tranquila, és calmada.. Per tant, volia donar les gràcies a l'Escala per tots aquests estius que he passat i fer-li un petit homenatge amb les millors postals a nivell de imatge.
I per què un gat blau? Aquesta és una molt bona pregunta! La cançó és molt trista, però no volia caure en el tòpic de cantautor trist perquè jo considero que sóc la persona més alegre del món. Puc estar trist un moment puntual, un 1% del meu temps. Un gat blau trencava una mica amb tots els esquemes. La cançó és trista, la melodia és trista però el gat blau és alegre i això dona un gir al videoclip i a la cançó, que no només t'entra per l'oïda, sinó que també entra visualment. Tu pots estar escoltant la cançó més trista de la història amb un somriure a la cara veient un gat ballar.

"quan estàs de cara al mar, veus que les onades van, venen i te'n adones que tot l'estrés que porta la societat actual no és res més que un concepte creat pels homes"

Després de tants anys en el món de la música, la teva carrera està plena de primeres vegades. Per exemple, sabem que la primera vegada que vas tocar en directe en una emissora de ràdio va ser, dit en les teves paraules, “perquè els vas enganyar vilment“. Explica'ns això!!
Totalment! Portava un any amb la guitarra i hi havia un programa a Radio Sabadell. Els vaig passar una sèrie de coses, i va donar la casualitat que el presentador no es va mirar el material que li vaig donar. Va creure cegament que jo ho petava a nivell musical. Així que el que va passar va ser que em van fer una entrevista i va arribar l'hora de fer el directe. Clar, una persona que porta un any i mig amb la guitarra, i no ha tingut cap altre instrument, és dificil que pugui fer una cosa acceptable. Jo vaig lluitar-ho, tenia ganes d'experimentar, de demostrar el que feia. Recordo perfectament que estaven darrere la taula de control mirant-me i pensant: “Aquest tio, com putes ha pogut enganyar-nos d'aquesta manera i venir a tocar aquí en directe, que ho està sentit tot Sabadell i part del Vallès i potser Barcelona i tot? Com ens ha enganyat així?” I jo, vaig tocar les meves tres cançons, els hi vaig donar les gràcies, els hi vaig regalar una ampolla de cava i vaig començar així.
Va ser un acte total de valentia.
Totalment. Un kamikaze total.
Una altra primera vegada és quan graves el teu primer senzill de forma professional. Com recordes aquesta primera experiència dins d'un estudi?
La primera vegada va ser quan vaig fer la maqueta. Ja tenia varies cançons en català, castellà, en anglès... i vaig fer quatre còpies de la maqueta. Una per la noia que m'agradava, una per mi, una per la meva mare i l'altra, em sembla que per mi també. Estem parlant de l'any 2005. I res, va ser una bona sensació, però no va ser un estudi professional. Per parlar de la primera vegada que grabo en un estudi professional ens hem de remuntar a l'època de “Malas Compañias”, quan vam tocar a la Sala Bikini, a l'FNAC, a tota una serie de llocs... i vam fer una gravació de un cd molt ben parit. De tota manera és complicat determinar que és professional i que no és professional. Per mi, si no tens 7000€ a la butxaca per apostar, no és professional i jo, ara mateix no els tinc. Per tant, podría arribar a la conclusió que ara encara no sóc professional. Aquesta és la realitat pura i dura. Però d'aquí dos anys, quan tingui aquests 7000€ que necessito per gravar i per moure una mica tot el projecte, serà quan comenci a passar d'amateur a una mica més professional.
T'has plantejat, en aquest sentit, buscar algun sponsor o algú que et pugui fer de mecenes?
He pensat en moltes opcions. Si, he pensat en opcions d'sponsor, buscar-me 4 o 5 empreses que estiguin disposades a donar-me el seu suport econòmic... Però jo crec que el més important és arribar a un punt, és crear un concepte, que és el que estic fent jo ara a través de Facebook, crear un ambient de projecte. No té cap sentit treure un cd i posar 7000€ si no tens un públic a darrera, té zero sentit perquè t'estamparàs. Per tant, s'ha de fer un pla intel·ligent i primer fer el públic, primer fer el concepte, primer donar-te a conèixer...Un cop t'hagis donat a conèixer, ja pots invertir aquests diners. Què passa? Sponsors és una bona via, però està tot molt complicat i a més, llavors et vens, vens el teu projecte... Jo crec que hi ha d'haver l'esforç davant de tot, i ja que no es cobren grans quantitats, de moment, fer-ho bé, fer-ho amb cor i quan hagi de fer coses més importants, llavors ja es parlarà.



Si parlem de concerts i actuacions en directe, a aquestes alçades ja en portes uns quants. Has tocat en sales com la Bikini, la sala Mephisto, l'Astrolabi... N'hi ha algún que recordis d'una manera especial? 
Jo sempre ho diré; igual no va ser en el que millor vam sonar, però el concert de la Sala Bikini el tinc molt present sempre. La sala Bikini és gran i la vam omplir. Segurament no estàvem en el punt de maduresa que tocava per presentar-nos allà, però va ser màgic. Quan vaig sortir, va ser la primera vegada a la vida que em va tremolar una cama. No vaig caure, evidentment, però em va tremolar una cama. Quan vaig sortir, vaig veure tanta gent que va ser com un: “Uepa!!”. Aquest és el concert que recordo més perquè ens van pagar bastants diners, perquè vaig disfrutar com un porc, perquè hi havia tota la meva gent allà i perquè la sala estava plena.
I a nivell d'escenaris, n'hi ha algún que diguis: “El meu objectiu és arribar a tocar aquí”?
El lloc que més m'agradaría arribar a tocar és al Palau de la Música. Per mi és un lloc màgic, hi he anat un parell o tres de vegades, i realment és molt màgic. Serà molt complicat, perquè enganyar-nos, però es lluitarà.
Amb això hem d'entendre que prefereixes els concerts de gran format als que són més a petita escala o reduïts?
No, jo crec que tot té el seu què i s'ha de saber valorar quan toca fer-se gran i quan toca fer-se petit. Fer-se gran implica molta més cosa a nivell econòmic, a nivell de mobilització,... Un concert petit és molt proper. La percepció de les sensacions que tens en un concert gran i en un de petit són diferents. Tampoc és que n'hagi fet molts de grans, tampoc és que estiguis parlant amb algú que ha omplert el Sant Jordi, però la sensació és que un concert més o menys gran és molt fred. També depèn del que tu vulguis mostrar. Si vols mostrar el teu projecte, amb un concert gran arribaràs a més orelles i evidentment tindrà molt més ressó. En un concert petit, per contra, pots explicar petites cosetes entre cançó i cançó que en un gran format no podries explicar, hi ha temps per riure, hi ha temps per algun “teva-meva” amb el públic... Tot té el seu què, depèn del moment. Jo crec que un bon artista ha de fer les dues coses. És admirable que una persona que omple llocs venent entrades a 40€, pugui algun dia deixar-se caure per sorpresa en algun antro de qualsevol ciutat del món i oferir un concert per la gent que està allà.
I ja per acabar... Tens algún projecte futur que es pugui explicar?
Són les típiques coses que no m'agrada dir perquè després es lia parda, però ara mateix tinc la vostra entrevista, no gens descartable; tinc a radio Sant Quirze una actuació en directe, un concert a Sabadell i alguna cosa amb alguna tele ja més de no tan segon nivell que pot sortir.

Moltes gràcies i molta sort en tots els teus projectes.
Gràcies a vosaltres.

Com que encara tenim els gots mig plens, allarguem la trobada una estona més i acabem parlant una mica de tot: la situació econòmica, la realitat política del país, futbol... Les típiques converses de bar.




Text: Vanesa Hereu
Fotografies:  Francesc Xavier Badia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada