500 metres de recorregut pel centre de Segovia, més de mig centenar de participants i el més important, bicicletes sense cadenes. Aquestes tres característiques són les que millor descriuen la Carrera del Pavo. Amb els seus orígens l'any 1930 aquesta singular cursa es celebra cada any el dia de Nadal a la capital segoviana. L'objectiu dels participants és arribar a la meta o en tot cas avançar quants més metres millor amb una bicicleta sense cadenes i per un recorregut majoritàriament en pujada.
Tot i que no existeix cap història escrita sobre aquest esdeveniment esportiu, gràcies a les cròniques de la premsa s'ha pogut saber que data de l'any 1930 i que tot i que no es va celebrar durant els anys de la Guerra Civil Espanyola aquest Nadal celebrarà la seva edició número 77.
Tot i que no existeix cap història escrita sobre aquest esdeveniment esportiu, gràcies a les cròniques de la premsa s'ha pogut saber que data de l'any 1930 i que tot i que no es va celebrar durant els anys de la Guerra Civil Espanyola aquest Nadal celebrarà la seva edició número 77.
Al llarg de la seva història el recorregut ha variat. Als seus inicis la carrera es realitzava a la carretera de Espirdo, i en aquella època "arribar lluny tenia molt mèrit ja que les carreteres no estaven pavimentades com ara" recorda Lucio Velásquez, un dels primers participants de la Carrera del Pavo. Anys més tard, es va traslladar el punt de sortida a La Lastrilla i els participants havien d'intentar arribar fins a Almedinilla del Conejo. Un altre dels punts de sortida va ser Alto de Chamberí; i posteriorment es va traslladar al passeig d'Ezequiel González, al costat de l'estació d'autobusos, i finalitzava més o menys a l'Arco de San Andrés. Actualment el recorregut consta de 500 metres, dels quals 150 són en descens, 50 planers i els 300 restants són pujada. La sortida es sitúa en el punt més alt del carrer de l'Emperador Teodosio, al costat de l'aqüeducte, es gira a la cantonada del asador El Cándido i es creua la plaça del Azoguejo per començar a pujar la calle Rea
Indiots, pollastres i ànecs
Una cosa que pot resultar curiosa és el nom de la cursa. La Carrera del Pavo rep el seu nom gràcies als premis que s'entreguen als guanyadors. El tercer classificat se'n va a casa amb un pollastre, el segon s'emporta un ànec i el primer, i d'aquí surt el nom, celebra el Nadal amb un indiot a casa. Un any es va arribar a premiar el quart classificat amb un conill. En edicions anteriors els animals que rebien els classificats estaven vius i quedava en mans dels guanyadors el destí dels animalons. Actualment, i degut a les lleis de protecció dels animals, els guanyadors reben els seus respectius premis envasats al buit.
Tot i que hi ha moltes curses nadalenques que tenen el mateix nom, sens dubte la més espectacular és aquesta que es celebra a Segòvia el matí del 25 de desembre. Com ja he comentat, la seva característica especial és que les bicicletes participants no poden portar cadenes. Així doncs, els ciclistes se les han d'ingeniar per recórrer el màxim nombre de metres sense caure del vehicle ni posar cap peu a terra. Girar el manillar cap a una banda i cap a l'altra amb moviments rítmics i bruscs, fer saltets amb les rodes o simplement intentar no perdre la inèrcia que s'agafa a la baixada. Aquestes són les tècniques seguides pels competidors per aconseguir la primera posició al podi, i no és fàcil dominar-les. Molts d'ells entrenen durant l'any per estar preparats el 25 de desembre: "Porto preparant-me des de fa anys, però encara em falta una mica més de tècnica", reconeix Ruben Tapias, guanyador d'alguna edició de la cursa.
Tot i que hi ha moltes curses nadalenques que tenen el mateix nom, sens dubte la més espectacular és aquesta que es celebra a Segòvia el matí del 25 de desembre. Com ja he comentat, la seva característica especial és que les bicicletes participants no poden portar cadenes. Així doncs, els ciclistes se les han d'ingeniar per recórrer el màxim nombre de metres sense caure del vehicle ni posar cap peu a terra. Girar el manillar cap a una banda i cap a l'altra amb moviments rítmics i bruscs, fer saltets amb les rodes o simplement intentar no perdre la inèrcia que s'agafa a la baixada. Aquestes són les tècniques seguides pels competidors per aconseguir la primera posició al podi, i no és fàcil dominar-les. Molts d'ells entrenen durant l'any per estar preparats el 25 de desembre: "Porto preparant-me des de fa anys, però encara em falta una mica més de tècnica", reconeix Ruben Tapias, guanyador d'alguna edició de la cursa.
La majoria dels participants ha passat uns quants mesos preparant la seva bicicleta per a la cursa o millorant-la, en el cas que ja hagin participat en edicions anteriors. Així doncs, a part d'una competició esportiva molt especial, els curiosos que s'acosten a la calle Real de Segòvia el dia de Nadal també poden veure un anar i venir de bicicletes curioses.
A la competició existeixen dues modalitats de vechicle: les primeres i més nombroses són les bicicletes amb rodes normals, i les segones i minoritàries són les bicicletes amb rodes excèntriques, que es va introduïr com a categoria l'any 1994. En el cas de les rodes normals, els participants no només treuen les cadenes de les bicicletes, sinó que molts d'ells també modifiquen lleugerament els manillars per facilitar les maniobres. En molts casos els ciclistes allarguen els extrems per agilitzar els moviments bruscs cap una banda i cap a l'altra que realitzen amb la roda de davantera.
Les bicicletes amb rodes excèntriques són més difícils d'aconseguir. En primer lloc s'han de canviar les rodes, ja que tal i com el seu nom indica aquestes rodes no tenen l'eix centrat. Els participants que competeixen en aquesta modalitat no només eliminen les cadenes sinó que també es desfan del seient ja que la millor manera d'avançar amb aquest tipus de rodes és fent salts amb l'ajuda de les cames que es repengen als pedals. Finalment, també retoquen un xic el manillar afegint-li un parell de banyes per aguantar-s'hi millor. Així doncs, queda comprovat que no totes les bicicletes serveixen per competir si el que vols és guanyar. I sinó, que li preguntin a “El tigre”.
Les bicicletes amb rodes excèntriques són més difícils d'aconseguir. En primer lloc s'han de canviar les rodes, ja que tal i com el seu nom indica aquestes rodes no tenen l'eix centrat. Els participants que competeixen en aquesta modalitat no només eliminen les cadenes sinó que també es desfan del seient ja que la millor manera d'avançar amb aquest tipus de rodes és fent salts amb l'ajuda de les cames que es repengen als pedals. Finalment, també retoquen un xic el manillar afegint-li un parell de banyes per aguantar-s'hi millor. Així doncs, queda comprovat que no totes les bicicletes serveixen per competir si el que vols és guanyar. I sinó, que li preguntin a “El tigre”.
“El tigre” de fusta
Tot i que no existeixen gaires restriccions per participar a la cursa, hi va haver un any en el que un participant es va haver de quedar amb les ganes. Es tracta d'en Víctor Gilarranz, 83 anys, més conegut com “El tigre”, que després de participar diversos anys amb la seva bicicleta, l'any 2007 va decidir fer-ne una de nova. Tres mesos de treball i 17 quilos de fusta li van costar a aquest ciclista construïr el seu nou vehicle. La seva nova bicicleta totalment de fusta va atraure a molts curiosos el dia de la cursa que no van dubtar en fer-se fotografies amb l'obra d'art. “El tigre” va aconseguir recrear al detall una bicicleta totalment equipada per a la cursa, incloent-hi un petit tigre de plàstic sobre el manillar, però, malauradament, l'organització no el va deixar competir "perquè al ser de fusta, la bicicleta es podria trencar". De totes maneres va ser com una atracció més durant el recorregut d'aquell any ja que en Víctor no dubtava en passejar la seva obra d'art per tota la Calle Real.
En Victor Gilarranz, no va ser la única persona que va causar furor durant el matí de Nadal. “El tigre” va compartir protagonisme amb un dels habituals de la Carrera del pavo, el guanyador d'un Tour de França i dues Vueltas d'Espanya, Pedro Delgado. L'ex ciclista professional ha participat en aquesta cursa, que es celebra a la ciutat on va nèixer, més de 30 anys. “Només m'he perdut dues edicions i va ser per causa de força major", admet el ciclista. En contra del que molts podeu pensar, el fet que Delgado hagi sigut ciclista professional no li facilita les coses de cara a aconseguir la victòria, de fet ell mateix ha reconegut: "Per a mi és molt més complicat guanyar aquesta cursa que el Tour, perquè el Tour ja l'he guanyat i en aquesta cursa el màxim que he aconseguit és quedar vuitè o novè". De totes formes en "Perico" Delgado ho segueix intentant amb molta il·lusió i anima a tothom a participar en aquesta cursa singular en la que "el truc per guanyar és avançar girant el manillar, no val la inèrcia".
Text i fotografia: Vanesa Hereu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada