La pel·lícula de Pablo Berger "Blancaneu" segueix essent noticia. Ara no es tracta de cap premi, tot i que no n'hi falten, sinó d'una petita exposició en la que es poden contemplar alguns dels vestits i complements que Paco Delgado va dissenyar per vestir aquesta historia en blanc i negre i que van ser premiats amb el Goya al millor Vestuari. Faig servir l'adjectiu petita, no per desmerèixer la mostra, sinó perquè es tracta d'una selecció molt acotada dels estilismes utilitzats a la pel·lícula. Entre les peces més destacades podem trobar els vestits de toreros del grup de nans o, una de les coses que més em van agradar, la mantellina negra que vesteix Maribel Verdú.
Per acompañar la mostra i contextualitzar les peces en exposició, les parets de la sala s'han omplert d'imatges de la pel·lícula firmades per la fotògrafa Yuko Harami. Un total de 36 fotografies en blanc i negre que van ser preses durant el rodatge per l'artista japonesa i que a part de situar els vestits o complements en els seus escenaris corresponents, ajuden a reviure la història que Berger va voler explicar a través de la pantalla.
I a on podeu veure tot això? us estareu preguntant. Doncs la resposta és: a la Galeria Loewe de Barcelona; situada a dalt de tot del Passeig de Gràcia, al número 91, casi a tocar del Palau Robert. Una galeria que, si sóc sincera, no sabia que existía. Sempre que havía passat per allà l'havia confós per una botiga més. Suposo que el nom "Loewe" em despistava. Fins quan? Doncs fins el 10 de maig.
M'agrada celebrar-ho tot i sempre estic a punt per una festa, així que quan vaig veure que avui publicaria el post número 100 vaig pensar: això s'ha de celebrar! Em vaig posar a pensar i d'entre les idees que em van passar pel cap la que més em va convèncer va ser la de fer un repàs al que havia publicat fins ara. Com que està bastant de moda això de fer llistes i rànquings, he decidit fer el Top 10 de les publicacions més vistes. De totes maneres, aquesta llista està basada en el comptador de visualitzacions de pàgina que proporciona Blogger, és a dir que les xifres reals poden ser diferents ja que només es comptabilitzen les visualitzacions directes a l'enllaç, les lectures que s'han fet des de la pàgina d'inici no queden registrades (o no ho sé veure, que també pot ser).
Què us sembla? Alguna sorpresa? A mi personalment m'ha sorprès molt gratament el nombre de visites que ha tingut l'entrada dels scrapbooks, ja que en la versió en català gairebé ha arribat al centenar de visualitzacions, però a la castellana ha passat les 600! Moltes gràcies a tots els que em llegiu ja sigui diària o esporàdicament. El proper objectiu és arribar al miler!
Sempre havia volgut anar al museu de cera de Londres així que quan vaig passar uns dies a la ciutat, em vaig reservar una tarda per anar-hi. Això sí, com que havia llegit que sempre hi havia moltes cues, vaig comprar les entrades anticipades a través de la pàgina web. Una gran decisió, perquè a part de gaudir d'un petit descompte, em vaig estalviar una bona cua per comprar l'entrada. Ara bé, no hi va haver forma d'evitar haver d'esperar una estoneta per accedir a l'interior del museu. No es pot tenir tot.
La veritat és que vaig quedar satisfeta amb la visita. La única referència que tenia d'un museu similar és la del Museu de Cera de Barcelona, que la veritat és bastant fluixet; així que en el fons, no feia falta gaire per donar la visita per bona. Tot i així, em va sorprendre la precisió amb la que están fetes les escultures de cera, n'hi ha algunes que són molt i molt realistes. En concret, una que em va agradar molt va ser la rèplica del capità Jack Sparrow de la saga Pirates del Carib.
Ja fa 200 anys que el Museu Madame Tussauds' va obrir les seves portes i continua essent una de les atraccions turístiques més visitades de la ciutat de Londres. Rep el nom en honor a la seva fundadora. Madame Tussauds va començar a estimar i dominar l'art de modelar cera a França, pels volts del 1770 i sota el tutelatge del Dr. Phillip Curtius. A París va ser la professora d'art de la germana del rei Lluís XVI i també l'encarregada de crear les màscares fúnebres dels nobles executats durant la Revolució Francesa. No va ser fins a començaments del s.XIX, quan Madame Tussauds va arribar al Regne Unit acompanyant i presentant una exposició amb els protagonistes de la Revolució Francesa convertits en figures de cera. La mostra va tenir tant d'èxit que es va establir de forma fixa al carrer Baker de Londres. L'any 1884 es va traslladar a la seva ubicació actual.
Moltes d'aquestes figures i també algunes de les que Madame Tussauds va fer en els seus primers anys, com les màscares fúnebres, es poden trobar encara al museu, principalment a la "Cambra dels Horrors". De totes maneres el principal atractiu del museu de cera és la possibilitat de veure rèpliques exactes i a tamany real de les persones més destacades i influents de la societat ja siguin del món de l'esport, la música, la política, etc. De fet, la col·lecció també inclou diverses figures creades a partir de personatges ficticis.
La familia de figures del Madame Tussauds', va creixent i es va modificant a mesura que les tendències de la societat van canviant. Una de les darreres figures incorporades a l'exposició i que no he tingut la oportunitat de veure en persona és la de l'actriu britànica Emma Watson, coneguda per interpretar a l'Hermione Granger a la saga de Harry Potter. Per altra banda, també s'ha confirmat que l'equip del Madame Tussauds' està treballant en les figures de cera dels components del grup One Direction i de la cantant Adele. Sembla doncs que la propera vegada que vagi a Londres hauré de tornar a visitar el museu per poder veure en persona les novetats que s'han incorporat desde l'última vegada que hi vaig entrar, l'any 2007.
Des de fa 20 anys l'Associació de Fotògrafs Professionals organitza els Premis LUX, uns guardons en els que es premien les millors fotografies professionals especialitzades en categories com arquitectura, bodegó, industrial, moda, publicitat o retrat, entre d'altres. Ara el Palau Robert acull una exposició commemorativa d'aquestes 20 edicions dels premis LUX en que s'hi pot veure una selecció de les fotografies guanyadores i l'evolució que ha sofert la fotografia d'encàrrec, en part gràcies als canvis socials i tecnològics.
Organitzada en 11 espais que es corresponen amb les diferents categories dels premis, l'exposició es fa curta i amena. De tota manera, per als que us quedeu amb ganes de més, la mostra es completa amb una projecció de 30 minuts en la que s'hi poden veure totes les imatges guayadores dels premis Lux.
En resum, si us agrada la fotografia us recomano que us deixeu caure per la Sala 1 del Palau Robert. Teniu temps fins el 28 d'abril. Mentrestant, us deixo amb algunes de les fotografíes que més m'han agradat:
José Luis Guárdia. Lines and light 2012
José Maria Mellado. Desde la muralla. 2005
Pep Escoda. Biblioteca del Seminari de Tarragona 2011
Tenia moltes ganes d'anar al cinema a veure "Los últimos días" així que aprofitant que ahir era el dia de l'espectador vaig anar-hi. La veritat, en vaig sortir una mica decebuda. No puc dir que no m'hagi agradat perquè seria mentida, però hi ha alguna cosa que no m'acaba de quadrar, alguna cosa que fa que m'hagi quedat una sensació agredolça.
"Los últimos días" és una pel·lícula apocal·líptica en la que els germans Pastor han volgut escenificar el final del món que coneixem ara. Un món en el que la gent viu aferrada a una rutina davant la pantalla de l'ordinador i cada vegada més allunyada de la natura. Els nostres instints naturals de supervivència cada vegada estan més silenciats per el progrés i la tecnologia que fan que poguem aconseguir-ho gairebé tot fent un click. En aquesta producció, l'Àlex i en David Pastor imaginen com seria el món si, de cop i volta, una por irracional als espais oberts s'apoderés de la humanitat.
La idea m'agrada, és una bona reflexió. Amb l'aparició d'internet, les xarxes socials, videoclubs online, la televisió, etc. molta gent passa hores i hores tancada a casa, sense sortir i gaudir de la vida al carrer, a l'aire lliure; però és una reclusió voluntària que s'acaba quan han de sortir a comprar o treballar. Què passaria si aquesta reclusió fos obligatòria? Si el sol fet de sortir al carrer pogués matar-nos? Aquesta és la pregunta que ens respon "Los últimos días". En canvi, els dubtes que queden en l'aire i que mai s'arriben a resoldre són: Per què de cop i volta els humans patim agorafòbia? Com comença aquesta epidèmia? Què la desencadena? La pel·licula proposa algunes hipòtesis però no dóna la resposta i jo suposo que és aquesta falta d'informació la que em provoca aquesta batalla de sensacions. Segons he llegit, aquest buit informatiu és totalment premeditat i és la forma amb la que els germans Pastor piquen l'ullet a algunes de les seves pel·lícules preferides com "El ángel exterminador" o "Hijos de los hombres", però a mi, no m'acaba de convèncer, trobo que em falta alguna cosa.
Si entrem a valorar la part més tècnica, la cosa canvia. Hi ha tants aspectes que m'han encantat que no sé per on començar. Per exemple, m'ha agradat molt la fotografía, especialment els contrastos dels colors foscos, grisos i tristos de la Barcelona apocalíptica amb els colors vius i lluminosos que representen el renaixement, la tornada a la vida de la societat. Ttambé vull destacar que tot i que la majoría de la pel·lícula transcorre en un ambient fosc i poc il·luminat, la visibilitat sempre és bona. He vist algunes pel·lícules en les que per representar un espai amb poca llum, directament deixen l'escena a les fosques i no és veu res del que passa. Aquest no és el cas.
Un altre aspecte amb el que sempre em fixo a les pel·lícules i que també m'ha agradat de "Los últimos días" és la direcció d'art. L'escenografía està molt cuidada, amb molts detalls i uns enquadraments i unes imatges magnífiques. En aquest sentit, no em puc estar de mencionar la impressió que causa veure Barcelona buida. Via Laietana, Diagonal, l'Eixample, Arc de Triomf, el metro! Tot buit, sense ningú. És un contrast tan gran amb la realitat del dia a dia que impacta molt. Precisament per això, cada vegada que veia una d'aquestes imatges pensava ens els horaris de rodatge. Quins farts de matinar i quants rodatges nocturns! Quan sinó pots trobar el metro sense ningú? En una entrevista al programa "El Hormiguero 2.0", en Quim Gutierrez ja va revelar que per poder rodar aquestes escenes els citaven molt aviat i en diumenge. També s'ha de valorar les hores i hores de post producció que hi ha darrere d'aquestes imatges. Com a exemple, només cal mirar aquest vídeo que va començar a circular per internet més o menys al mateix temps que començava la promoció de la pel·lícula. No té res a veure amb la producció dels germans Pastor, però és una bona manera de fer-se una idea de la feinada que hi ha darrere de cada fotograma:
Per acabar, vull destacar un detall que em va cridar molt l'atenció i em va agradar encara més: el fet que de tant en tant surtin frases i petits diàlegs en català. En part és normal, ja que la pel·lícula passa a Barcelona i en la Barcelona real hi conviuen plàcidament el català i el castellà; però no és habitual que aquest bilingüisme es transmeti a través de la pantalla. Així que, encara que la llengua predominant a la pel·licula és el castellà, aplaudeixo i agraeixo la presència de la llengua catalana a "Los últimos días". El que m'agradaria saber és com es presenten aquestes situacions a la resta de l'estat. Ho subtitulen? Ho han doblat? Ho han deixat tal qual? Així que si algú ha vist la pel·lícula fora de Catalunya i em pot respondre la pregunta, li agrairé.
Any: 2013
Durada: 100 min.
Gènere: Thriller apocalíptic. Ciència ficció
Director: Àlex Pastor i David Pastor
Repartiment: Quim Gutierrez, José Coronado, Marta Etura, Leticia Dolera
Productora: Morena Films, A3Films, Rebelíón Terrestre, Les films du Lendemain
Ara feia molt temps que no parlava de curtmetratges, amb el que m'agraden!! Per sort, demà comença una nova edició del Festival Internacional de Curtmetratges i Animació de Barcelona i a sobre ve carregada de novetats i sorpreses.
L'edició d'enguany es celebra del 4 al 28 d'abril en diversos espais de la ciutat com per exemple la Fàbrica Moritz, el CCCB, els cinemes Girona, el palau de la Virreina o l'Institut Francès i s'hi projectaran fins a 350 curtmetratges. Una xifra que tot i semblar molt gran, queda petita al costat dels 5.200 candidats que optaven a formar part de les seccions oficials i especials. Tot i així, el nombre de projeccions ha augmentat un 15'5% respecte l'any passat.
El Mecal Pro d'aquest 2013 ha escollit Finlàndia com a país convidat, de manera que reservaran varies seccions per donar a conèixer les últimes produccions en curt del país. També es projectaran alguns dels curts participants al Festival de Tempere i diversos treballs dels alumnes de la ELO Helsinki Film School de la Aalto University. A més a més, es destacarà la figura de Aki Kaurismäki, un productor i director de cinema finlandès. Però Kaurismaki no serà l'únic protagonista, en les seccions paral·leles es retrà homenatges a grans noms del cinema com ara Tim Burton i Jacques Tati.
En un intent d'arribar a tots els públics possibles, el Mecal 2013 comptarà amb diverses seccions temàtiques entre les que destaquem: una secció especial denominada "London Calling" que recollirà una selecció de curtmetratges sobre la capital i la cultura britànica; un cicle de terror, un dedicat a l'adolescència i un tercer dedicat als homes peluts en el que tindran especial protagonisme els bigotis, les barbes, les melenes, etc; i una selecció d'obres relacionades amb el món de la dansa. Però això no és tot, l'edició d'enguany també compta amb un apartat de pel·lícules eròtiques, un altre dedicat a l'univers femení i per als més nostàlgics s'ha fet una recopilació de les millors pel·lícules emeses en els 15 anys del festival.
De totes maneres, un dels moments clau del Festival serà la "Batalla de programadors". En aquesta competició els dos professionals participants han de fer una selecció d'obres per a projectar a un públic/jurat que decideix al guanyador a través dels seus aplaudiments. Els protagonistes d'aquest any seràn Cinzia Spironello, distribuidora de Some Like It Short, i Tim Redford, director del Festival Internacional de Cortometrajes Curtocircuito de Santiago de Compostela.
Amb tot aquest "poti poti" de propostes, no és d'estranyar que el Festival Internacional de Curtmetratges i Animació de Barcelona sigui un dels referents a nivell mundial. De tota manera el que aquí us he posat és només una selecció. Si voleu conèixer totes les seccions oficials o especials, les activitats i els espais on es duran a terme podeu consultar la pàgina web del festival.
L'arribada del mes d'abril ha suposat un canvi important per al responsable del Bar Marsella de Barcelona, ja que des d'ahir, Josep Maria Lamiel manté el bar obert tot i haver finalitzat contracte d'arrendament del local que tenia amb el propietari. La forta mobilització popular en contra del tancament d'aquest local gairebé bicentenari ha donat força i coratge a Lamiel que ha decidit seguir obrint amb normalitat, almenys els propers dies.
El Bar Marsella, situat al barri del Raval de Barcelona -entre els carrers Sant Pau i Sant Ramón- és el més antic de la ciutat. Va obrir les seves portes l'any 1820 i des de llavors ha estat gestionat per la familia de Josep Maria Lamiel. "És la meva vida, i la de tota la meva família, que ha dedicat totes les energies al bar. No pot ser que s'acabi tancant d'aquesta manera, no m'ho puc creure" ha declarat el responsable del local a Vilaweb.
Des de fa un any, els propietaris de l'edifici en el que es troba el local renovaven el contracte amb Lamiel de mes en mes, fins que va arribar el mes de Febrer i van decidir no renovar-lo més de manera que el contracte d'arrendament finalitzaria el 31 de març i el Bar Marsella hauría de tancar les seves portes. Des de llavors no només els clients, visitants i simpatitzants s'han mobilitzat, sinó que organitzacions com la Federació d'Associacions de Comerciants i Entitats del Raval, l'Associació de Locals Emblemàtics de Barcelona i fins i tot l'Ajuntament han mogut fils o han fet de mediadors per evitar el tancament del Bar. Com no podia ser d'una altra manera, les xarxes socials també s'han sumat a la mobilització. Grups com "Que s'aturi el tancament del Bar Marsella" al Facebook, la recollida de signatures a través de change.org i els centenars de piulades al Twitter han fet que la situació de Josep Maria Lamiel i el Bar Marsella arribi a tot el país.
Josep Maria Lamiel està disposat a lluitar fins al final per mantenir obert aquest bar tan mític de la ciutat de Barcelona i ja que els propietaris volen vendre l'edifici sencer, Lamiel ha fet públiques les seves intencions de comprar la planta baixa de l'edifici. Segons publica Vilaweb, aquesta setmana hi ha prevista una reunió entre les dues parts per intentar arribar a un acord. Tot i així, Lamiel també s'ha plantejat la possibilitat de traslladar el bar a un altre local.
No he tingut ocasió d'entrar mai al Bar Marsella, però d'aquesta setmana no passa. A més a més, des d'aquí em sumo, i animo a tothom a que ho fací, al gran nombre de persones que s'han mobilitzar per evitar-ne el seu tancament. I és que el Bar Marsella forma part de la història de Barcelona, al seu interior s'hi han rodat diverses pel·lícules i també ha sigut punt de trobada per artistes com Hemingway, Dalí o Picasso.
